Consell Cultural de les valls d'Àneu

Les falles d'Isil

La neu fon lentament en els alts cims del Qüenca i Roca Blanca. Els joves d'Isil preparen els estris que dies després, tallaran i confegiran les "falles". Les mateixes torxes que la vetlla de sant Joan hauran de lluir des del "Faro" fins a la plaça Major, on el foc renovador les consumirà mandrosament al compàs de les tonades solemnials.

Allò que el visitant paladeja en la festa de les falles no és més que la escenificació del ritual del foc. No obstant això, alguns actors, cada cop menys, han treballat durament entre bastidors perquè el caliu de la diada escalfi de debò.

Més o menys un mes abans de la nit de sant Joan surten, els joves del poble, ben aviat, en direcció al bosc de la muntanya d'Airoto. El camí és dur, molt dret i escabrós. Tot seguint el curs del barranc que baixa dels estanys, deixen enrera els prats de dall i s'assoleixen els pasturatges més alts. Es decanten, llavors, cap a l'obaga d'Airoto abans d'entrar en el regne dels roquissars i la neu. Des d'aquest indret s'aprecien ja les primeres avetoses entre les quals s'afiguren els primers exemplars de pi negre que seran la matèria primera per a fabricar les falles. La drecera s'interromp de sobte, davallem fins a una petita depressió, és l'anomenat Clot d'Urdé. Des d'allí es dirigeixen directament als pins que s'aferren al pendís. Tot és a punt: la serra mecànica, les pigasses, les sogues i l'equa que arrossegarà els troncs tallats.

Cal escollir ben bé els pins que s'han de tallar, pins de bona mida, ni massa prims ni massa grossos. Un cop aterrats procedeixen a la porga de les branques i a despullar-los de l'escorça fins que els tronc quedaran blancs i llisos. S'arrossegaran, després, fins a un petit grany rocós unes passes més avall de Clot, és el punt anomenat "Faro". Contemplen, des de dalt, la fascinadora visió del poble i la vall que s'ajau als peus. Paisatge inacabable, successió ininterropuda de muntanyes que imposa una seriosa reflexió sobre la petitesa humana.

Un cop dalt del "Faro" tallen les falles, aproximadament de metre i mig, sobre les quals es practicarà, sempre pel cap més prim, amb un tascons de ferro i una maça, unes esquerdes amb forma de creu que se separaran amb cunys de fusta per a donar la forma característica de les falles i per facilitar, alhora, l'assecada. Efectuada l'operació, es procedeix a fer "la plantada" de les falles. A l'entorn d'una falla central, se n'agrupen d'altres en posició vertical. S'acostumen a fer dos grups de 20 a 25 falles cadascuna. Aquest sistema permet que el sol i l'aire circulin entre elles, airejant-les convenientment per a un assecat perfecte. Solen quedar, també, algunes falles esparses per les roques del contorn que seran llançades muntanya avall la vetlla de sant Joan.

Cinquanta falles que esperaran, pacientment, els vigorosos braços dels fadrins durant un mes.

Isil s'embelleix, es vesteix de diumenge. Tothom al capvespre es reuneix a la plaça. A poc a poc la nit s'ensenyoreix gradualment de la muntanya, aviat serà fosc. La mà s'acostarà tímidament a la falla vertical de la vila i hi prendrà foc. És el senyal. La cerimònia comença 121. En uns segons l'emoció continguda esclata i s'escampa per la negra nit fins a fondre's amb la marxa serpentejant dels fallaires que ja han iniciat el descens. La màgica ziga-zaga dels puntets de foc captiva l'espectador que se sent traslladat a èpoques remotes, s'encaixa dins el ritual i a fe que hi participa de ple, s'entusiasma, comenta, compta cadascun dels revolts que els fallaires efectuen en el seu trajecte muntanya avall. Magnífic espectacle, acompanyat per l'avinença d'una melodia ancestral. És la marxa de les falles que tan encertadament varen recuperar Dolors Llopart i Jaume Arnella, l'estiu del 1978. Una hora després, els fallaires faran l'última marrada abans d'entrar al poble. A la Molina, una munió de persones els espera per a compartir els llorers de l'arribada. Fallaires de rostres encesos que rebran de les noies del poble un got de vi bo, un bocí de coca i un ramet de flors: clavellines, pensaments i menta, que diligentment han preparat, unes hores abans.

Amb quatre gambades davallen, el fallaires, el camí que mena al poble i s'inicia seguidament el cerimonial vilatà. La romànica església de Sant Joan, un xic apartada del poble, els espera, esdevé un cop més testimoni mut del ritual del foc. Set creus sobre la porta del cementiri que rítmicament executen cadascun dels fallaires i s'enfilen ràpidament cap a la vila. Travessen el riu, la plaça i fan cap a la Casa Alta on realitzen les primeres cabrioles sobre el foc i tornen a ésser obsequiats amb un bon traguet de vi encubellat. Pas decidit, els fallaires s'esmunyen pels carrerons de la vila que els guiaran dreturerament a la plaça Major ubicada en una llenca de terra abraçada per la Noguera Pallaresa. L'expectació del públic fascinat bressa els fallaires que donaran, tan sols, un dels esotèrics set tombs a l'església parroquial, abans de desprendre's de les falles. Un cop dipositades al bell mig de la plaça, la música reprèn el seu lloc i s'interpreta el recuperat Ball de Bastons, al qual segueix el Ball Pla que uneix les parelles per a continuar dansant ritmes més moderns. (Les valls d'Àneu de Ferran Rella)

La festa de les falles és l'única festa de les terres de Ponent declarada d'interès nacional per la Generalitat de Catalunya l'any 1991.