Les valls d’Àneu conserven un important patrimoni artístic i arquitectònic emmarcat especialment en la florida del romànic: castells, ponts, esglésies i ermites. Una arquitectura medieval austera i serena que captiva la mirada del viatger.

A l’interior de les esglésies, a redòs de la mansa quietud de pedra, els retaules, les talles romàniques completen la riquesa patrimonial i ens conviden a la reflexió.

Sant Just i Sant Pastor de Son

(8,90 x 23,50 m). Església parroquial romànica citada per primer cop l'any 1076 en una acta de donació dels alous de Son a Santa Maria de la Seu 184, d'una nau i absis amb dues finestres. Arcuacions llombardes. Campanar de planta quadrada, tres pisos separats per arcuacions, amb finestres algunes tapiades. L'església fou aixecada en època posterior, detall que s'observa en els ràfecs antics. A l'interior, podem observar-hi un retaule gòtic de l'escola de Pere Espallargues, s. XV, i les piques baptismals o beneiteres, elements litúrgics amb decoració floral o figurativa, baixos relleus que representen un cavall i tres figures humanes esculpides. Hi destaca, també, un sarcòfag de forma rectangular i decorat amb escenes d'individus. Es troba ubicat en el baptisteri. Cal destacar el campanar de quatre pisos.

Al voltant de l'església hi ha diverses construccions que formen pati i porxo, i un interessant comunidor de planta de ferradura amb un bonic penell de ferro forjat que representa un pastoret.

Han estat singulars les obres de restauració del cloquer llombard - obertura de finestres cegues i col·locació de l'escala metàl·lica d'accés a la part superior - i de les cobertes de l'església que finalitzaren l'any 1991. La reforma es completà l’enderrocament de la segristià que ha permès, el campanar,, guanyar en esbeltesa.

Retaule de Son

L'ensulsiada del 36 acabà amb bona part de l'ornamentació sacra de les nostres esglésies. Béns mobles de temps reculats, peces d'unió amb uns referents que resultarien inevitablement trasbalsats. El poble de Son aconseguí, llavors, salvar de la crema les taules polícromes enviant-les a Lleida tot esperant que passés la maltempsada. El 1940, i gràcies als esforços del rector del poble, mossèn Picolo, s'aconseguí de recuperar el conjunt. En aquells moments es trobava exposat a Saragossa i fou allí on el sacerdot i Ramon de Pelegrí, xofer de casa Massano, el varen anar a buscar. Ben aviat el retaule lluïa novament encapçalant la part central de l'església parroquial. Quatre taules de la pradella, però, s'havien fet escàpoles: dues es troben en el Museu Diocesà de la Seu d'Urgell i representen la Crucifixió (76 x 41,50 cm) i l'Assumpció i vinguda de l'Esperit Sant (104 x 40,50 cm) 187, les altres, que anaren a parar al museu privat Maricel de Sitges, simbolitzen el Sant Sopar i l'Oració de l'Hort.

Des de llavors, el magnífic retaule gòtic dormia un son profund, una letargia degradadora. Els primers intents de restauració arribaran a finals dels anys setanta. Es reproduïren a partir del 1981, però no s'aconseguí de posar d'acord les parts afectades fins el 1989. L'acció del Consell Cultural i el Servei de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat que li infongué, novament, vida, hi fou decisiva. Dos anys de cura, de repòs i de moltes atencions, varen reviscolar el malalt. El dia 25 d'octubre, el Director General del Patrimoni Cultural l'inaugurava per a continuar presidint, testa enlaire, un dels conjunts més prestigiosos del romànic aneuenc.

El retaule és obra de Pere Espallargues, col·laborador de Pere García de Benavarri. Cronològicament, l'obra se situa a finals del segle XV. La pradella i les portes les realitzaria un altre pintor conegut com a Mestre de Son.

Consta el conjunt de vint-i-tres peces que representen variades escenes: la Mare de Déu i l'infant amb els àngels; Anunciació; Visitació; Nativitat; Epifania; Resurrecció; Pentecosta; els sants Just i Pastor a la presó; mort dels sants Just i Pastor; santa Susanna; quatre àngels portadors dels atributs de la Passió; santa Llúcia; sant Antoni Abat; santa Caterina; sant Blai. Una llarga llista de representacions sacres que avui ocupen un lloc determinat en el conjunt que possiblement no es correspongui amb la intencionalitat original.

Sant Pere de Jou

Església parroquial del segle XVIII, construïda el 1721 segons una inscripció de la façana. Seguint els cànons arquitectònics aneuencs, té el campanar quadrat, vuitavat en el cos superior. A l'interior, ben conservat, hi podem admirar el retaules barrocs. Tant el central com els laterals constitueixen fites emblemàtiques d'aquest estil de retaules. El presideix sant Pere a qui acompanyen, en altres fornícules, sant Sebastià i dos sants Antonis que són els únics originals del conjunt del retaule. A l'interior, s'hi conserva el platet de les Priores del Roser i la caixa que contenia les mesures de forment recollides per aquesta confraria. Un altre element del mobiliari es troba en el MDSU. Es tracta d'un tallahòsties petit, de ferro i fusta (16,50 cm) de llarg, del segle XVI. El mànec de fusta és més llarg que els altres models. De morfologia tornejada amb bandes incises, a més, té la forquilla i l'anell en bon estat de conservació.

Santa Caterina

Petita ermita situada a l'entrada del poble. S'hi pot accedir pel camí de dalt. La població s'hi aplegava el dia 20 de novembre, diada de Santa Caterina. L'interior, molt senzill, conté un retaule popular del 1776 format per tres peces amb escenes de la Verge Maria i la Crucifixió.Completament restaurat, el retaule retornava a Jou des del Servei de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat.

Sant Pere de Sorpe

(13,40 x 17,20 m) Església parroquial de tres naus i tres absis. Molt modificada, la darrera reestructura es realitzà el 1726. Actualment només en queda un absis, el del costat de l'Evangeli. El central fou convertit en porta d'entrada. Destaca, també, un robust campanar rectangular que tenia porta d'entrada elevada.

A l'interior, una nau central i quatre altars laterals dedicats a la Mare de Déu del Roser, el Sagrat Cor i la Dolorosa. L'altar principal el presideix la talla romànica de sant Pere, col_locat en una de les fornícules del magnífic retaule renaixentista. Juntament amb el de Son constitueixen un punt d'encontre singular amb la pintura polícroma sobre taula. Cal admirar-hi també la piques baptismal i d’olis, decorades amb la lleona somrient que trobem, també, a Àrreu, Isavarre, Borén.

En altre temps, abans que no s'emportessin els frescos romànics fins al Museu d'Art de Catalunya, les parets, avui despullades, contenien una de les representacions de pintura romànica més important de Catalunya.

Les pintures murals són de la segona meitat del segle XII i es troben en el MAC i el MDSU. A Barcelona es conserva una part de la decoració dels dos arcs pre-absidials, així com dels murs de la nau central. Representa la contraposició Antic-Nou Testament: tercera persona de la Trinitat, els sants patrons de Milà, Gervasi i Protasi, dos sants asseguts, sant Ambrós i Sant Macari, simbolització dels profetes de l'Antic Testament, la Maiestas Mariae (la Verge amb l'Infant), representació de les ofrenes de Caïm i Abel... tot això en els arcs pre-absidials. En el murs de la nau central es conserva principalment la decoració del costat de l'Evangeli que representa: la Visitació, l'Anunciació, la Nativitat, la Crucifixió..., al mur de l'Epístola, s'hi distingeixen les escenes del pecat originals i una al·legoria dels quatre rius del Paradís.

Al Museu Diocesà de la Seu d'Urgell es troben dos fragments de la decoració de Sant Pere de Sorpe. El primer (2,38 m d'alt x 1,43 m d'ample), que representa la Maiestas Mariae, s'arrencà de l'església, en la campanya duta a terme l'any 1964. Es tracta d'un dibuix força borrós. La Mare de Déu es troba asseguda amb el Fill a la falda. Segons els entesos, aquest dibuix fou copiat d'una de les representacions de la Maiestas Mariae més significatives de la pintura mural romànica: Santa Maria de Taüll. El segon fragment, arrencat en la primera campanya, abans del 1928, representa una dona asseguda a l'extrem d'una taula. Formava part d'un conjunt pictòric més ampli, avui perdut. Al seu costat dret apareix un personatge que es tracta, segurament, d'Epuló. A l'esquerra apareix un personatge amb barba que ensenya les ferides sagnants de la mà. L'escena mural s'identifica amb el Banquet d'Epuló 206.

Retaule renaixentista

Talla romànica de Sant Pere

La Mare de Déu de les Neus

(5,10 x 12,80 m). Situada a 0,50 h de Borén, al costat mateix del camí. Construcció romànica d'una sola nau, amb absis sobrealçat. La capella és coronada d'una espadanya senzilla. La porta està construïda per un arc de mig punt dovellat. Hi podem observar sobre una pedra un crismó amb la P i la X del monograma del nom de Crist. El conjunt és una manifestació clara d'arquitectura rural del segle XII.

La contrada s'aplega davant l'ermita el dia de l'aplec, el 5 d'agost. Les veus emocionades entonen un històrica tornada:

D'aquella glòria passada

de les gestes del temps vell

sols Vós heu romàs, dreçada

prop les runes del Castell (...)

La talla romànica de la Mare de Déu de les Neus

L’any 1993, el Servei de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya a Sant Cugat retornava, completament restaurada, la talla de la Mare de Déu d’Àrreu que juntament amb el Sant Pere de Sorpe són les úniques talles del romànic aneuenc que quedaren després de l'ensulsiada del 1936. Iconogràficament, respon al tipus de Mare de Déu de Llet. La importància de la Mare de Déu de la Llet d'Àrreu és força significativa perquè, a banda de les representacions sobre taula, solament queden a Catalunya dues talles més del segle XIII. Ens referim a la Mare de Déu de l'Hospitalet, de la parròquia de Puigpelat a l'Alt Camp i la Mare de Déu de Montblanquet, de l'escola lleidatana, totes dues del Museu Diocesà de Tarragona. A més d'aquestes representacions, Girona, posseïa tres talles de la mateixa època, avui desaparegudes: Santa Pau de Girona, Mare de Déu de la Sagristia de Puigcerdà i la de Maranges. Conserven, però, la Mare de Déu del museu de l'Empordà de Figueres que és del segle XIV.

Dels treballs de restauració de la talla d'Àrreu, se'n desprenen tot un seguit d'informacions força precises i molt interessants.

La imatge del segle XIII, fou construïda en fusta de noguera, d'una peça, amb l'afegitó del nen, rebaixada per la part posterior des de l'alçada del pit fins a terra. Presenta algunes de les característiques de la meitat d'aquell segle: endolciment en el rostre de la Mare, l'intent d'una lleu inclinació del cap a l'esquerra i la disposició de l'infant, accentua certes reminiscències arcaïtzants de la tradició romànica.

La Mare de Déu es troba assseguda en un escambell tallat en el mateix tronc, decorat amb franges horitzontals i verticals de color damunt d'un fons d'argent colrat. Porta corona llisa i el vel li cobreix el cap, en deixa veure els cabells i cau darrera les espatlles. El mantell baixa fins als peus per la banda dreta, s'arrodoneix a l'altura del braç dret i puja en diagonal arreplegant-se per sota del genoll esquerre. La túnica cenyida i arrapada al cos baixa fins als peus. Tant el vel, la túnica com el mantell estaven policromats damunt d'un full d'argent i colradura, dels quals en queden restes una mica malmeses.

Els peus punxeguts han perduts tot rastre de policromia.

L'infant es troba mig assegut sobre el braç esquerre de la Verge que el sosté amb la mà estesa mentre que amb la mà dreta, dibuixada, agafa el pit i amb l'esquerra sosté una esfera. Porta túnica fent plecs i per sota li surten els peus descalços. La policromia és la mateixa que la de la Verge.

Les tasques de restauració consistiren, bàsicament, a retirar les quatre capes pictòriques afegides en èpoques diferents damunt de la policromia original. La més superficial i realitzada, possiblement, a mitjan aquest segle és de caire popular, feta al tremp i envernissada posteriorment per donar-li un aspecte brillant, presenta poques varietats de colors: blau cel per al vel i mantell i rosa per a la túnica. Els trets de la cara són molt senzills. La segona capa, sense cap mena d'interès, és un repintat groller realitzat amb tremp de color blau marí per al vel i mantell i taronja per a la túnica. La capa contigua a la romànica és de bona qualitat i s'identifiquen els trets estilístics gòtics: base de pa d'or amb llamats pel damunt. Malgrat tot, aquesta capa polícroma apareix només en alguns punts de la talla que un cop documentada s'ha optat per enretirar-la.

L'any 1987, Hidroeléctrica de Cataluña encomanà a l'artista de Gavàs, David Marzo, la realització d'una còpia de la imatge. Aquell Nadal fou la portada de la felicitació de l'empresa.

Actualment podem admirar-la a l’església parroquial de Sant Martí de Borén.

© 2001 Consell Cultural de les Valls d'Àneu