Consell Cultural de les valls d'Àneu

El conjunt arqueològic de València d'Àneu

L'any 1990 s'iniciaren les tasques arqueològiques al castell que han contribuït a aclarir la potencia del jaciment i, sobretot, a posar de manifest la seua importància. De la memòria de les excavacions se'n desprèn la següent informació: Des d'una posició privilegiada i dominant el conjunt que s'allargassa als seus peus, es drecen els vestigis del que fou, en altres temps, una de les fortificacions medievals més importants del comtat de Pallars.

La historiografia ha recordat en força ocasions el paper rellevant desenvolupat per aquesta fortificació en els conflictes militars que somouran el Pallars a les darreries del segle XV. No ens ha d'estranyar, doncs, que aquestes ruïnes es vinculin a la guerra del Pallars, els darrers compassos de la qual ens manifestaren entorn d'aquest baluards que foren defensats amb audàcia per la seua comtessa. La importància històrica no és menyspreable, car amb el setge i capitulació del castell de València fineix, de fet, l'ocupació militar del comtat i l'extinció, en paraules de Llobet, de "la esclarecidísima i antiquísima casa de los condes de Pallars".

L'observador que es passegi pel recinte convindrà que no oblidi que es troba davant d'un conjunt arquitectònic que ha sofert diferents reordenacions al llarg del segles. S'adonarà que el conjunt presenta notables modificacions amb la presència de construccions i estructures que es mesclen i que corresponen a etapes d'ocupació del lloc. Malgrat tot, el visitant, podrà formar-se una idea aproximada de l'evolució d'aquesta fortificació medieval.

El sender d'accés al conjunt arqueològic rodeja l'ermita de Sant Cosme i puja fins a la plataforma del primer recinte murallat (recinte jussà). Després de les primeres rampes s'arriba al replà que ocupava el portal principal d'accés a la fortificació, del qual no queda res en la superfície. El camí prossegueix cap al centre del recinte. Al llarg del recorregut i rodejant el perímetre de la muralla, s'observen, a intervals, els treballs de fortificació realitzats en aquest segle per l'exèrcit —llocs de tirador, nius d'ametralladores...— intercomunicats per una xarxa de trinxeres. Cal remarcar en aquest recinte els llençs de paret orientats SO on, en alguns trams, podem observar elements originals.

El castell (recinte sobirà), queda separat del primer recinte murallat per una àmplia rasa, salvable amb un pont llevadís. La defensa dels accessos immediats al recinte castral s'arreceraven mitjançant dues barbacanes que tancaven per ambdós extrems l'entrada cap al fossat. La barbacana septentrional, de major volum que la de l'altra banda i en una posició més difícil de defensar, quedava protegida a l'extrem NO per una bestorre de grans proporcions.

Des de la rasa hom podrà contemplar els llençs que defensen el recinte castral. Malgrat el lamentable estat de conservació de molts trams, l'aspecte global de la fortificació és imponent. L'accés al recinte sobirà hipotèticament podria situar-se en els llençs del costat NE. Contràriament, és segur que el pas es realitzava, més endavant, per la banda SO, a través d'un camí empedrat. Ambdós itineraris ens situen en la part del clos.

Aquí, en l'espai sobirà, es trobaven els edificis singulars de la fortalesa (l'anomenat castell vell i nou, la torre blanca, l'església castral, la torreta de municions i el pla de la cisterna). D'aquelles edificacions, no solament no en queden gaires elements constructius, sinó que són difícilment determinables. Tot amb tot, aquest no és el cas de la torre blanca, que hem de relacionar amb les estructures que apareixen en l'extrem nord-est a poca distància de la cisterna. La cisterna, recentment, sofrí una àmplia remodelació, ja que quedà integrada en les obres de fortificació provisionals que es realitzaren al llarg de l'esperó rocallós.

Des de dalt del clos s'obté una esplèndida panoràmica de la vall. S'observen nítidament la distribució dels elements que componen el conjunt fortificat. S'aprecia que, a pesar de les modificacions, la planificació bàsica de l'assentament medieval no sofrí reformes substancials.

Malgrat la manca de documentació, cal suposar, contràriament a allò que apunta Coy Cotonat, que els orígens del castell es remuntarien, almenys, cap a finals del segle XI, data en què s'opera la reordenació general del territori que es produeix al llarg del procés de feudalització del Pallars. La construcció d'aquesta fortificació, que sembla lligada a la casa comtal des del seu naixement, esdevé ben aviat el centre jeràrquic i vertebrador de tot un sistema castral que s'escampa al llarg del territori: Escaló, Jou, Sorpe, Isil, Borén, Isavarre, Puigllorenç... La mateixa dinàmica de feudalització genera un procés de concentració de l'hàbitat a l'ombra d'aquests centres de poder que possibilitaran el naixement del primers nuclis protourbans. Un exemple clar el constitueix el conjunt urbà de València annex a la fortificació medieval.

Inicialment, el castell degué ésser comparable a d'altres fortificacions que generen, a l'empara de les muralles, un nucli de població agrupat: Sort, Llimiana, Sant Miquel de la Vall... Així, cal precisar que el conjunt el constitueixen dues àrees diferenciables: el castell, situat en el recinte sobirà, i el poble, recinte jussà, que s'ajau al seus peus i que, ben aviat, resultarà englobat a la fortificació.

En època baix-medieval, la fortificació assoleix el màxim apogeu. És quan la població s'ha desplaçat extramurs constituint els nuclis de València i Esterri, que es desenvoluparan entorn a les respectives esglésies parroquials. A partir de llavors, el conjunt castral adoptarà progressivament una funció estrictament militar que s'acomplirà amb escreix durant la guerra del Pallars.

Superades cronològicament les dates d'auge, les notícies incidiran sobre la progressiva decadència de la fortalesa. Els memorials i inventaris redactats per diversos procuradors, que visitaran el castell al llarg dels segles XVI i XVII, insisteixen en la necessitat d'abordar obres de restauració considerables en la fàbrica de la fortificació i en els edificis principals del recinte. Ara bé, el valor estratègic del conjunt disminuirà progressivament tal com ho demostra la reducció gradual de la guàrdia acantonada. En finalitzar la guerra, el duc de Cardona rebaixarà la xifra a 30 soldats acordats, que a la meitat del segle següent eren 15, encara que, segons un interrogatori de finals del XVI, ens indica que el nombre de soldats no arribaria ni a la meitat de la nòmina.

Sembla, però, que mai se sotmeté el conjunt a reformes d'importància i, en tot cas, les reparacions realitzades no aconseguiran aturar la ruïna dels edificis i l'enderrocament d'amplis sectors del perímetre murallat. Al llarg dels segles XVIII i XIX, acreix ràpidament l'abandó del conjunt. Desapareixen bona part de les edificacions singulars del recinte castral. La pròpia funció militar s'esvaneix davant la reordenació dels espais útils del recinte, que es condicionen gradualment com a camps de conreu. Les defenses del conjunt medieval acabaran perdent tot el sentit, no és estrany, doncs, que les obres de fortificació realitzades per l'exèrcit l'any 1944 per evitar la invasió maquis, no tinguessin en compte els elements antics, cosa que provocà freqüentment la seua destrucció sense contemplacions.